Manuel de Pedrolo


Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, 1 d’abril de 1918 – Barcelona, 26 de juny de 1990) fou un escriptor català que conreà tots els gèneres literaris: poesia, teatre, narrativa i contes.

La seva obra, un dels corpus més extens de les lletres catalanes, és sovint eclipsat per l’èxit de la seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen.

 Vida

Natural de l’Aranyó, pertanyia a una família de la noblesa, els Pedrolo. Va estudiar batxillerat a Tàrrega fins a l’any 1935, en què anà a viure a Barcelona. La Guerra Civil espanyola estroncà, però, els seus estudis. [1]

Durant la Guerra Civil es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona.

L’any 1943, es casà i s’instal·là definitivament a Barcelona.

Començà a escriure molt jove. La seva primera publicació va ser un llibre de poemes, Ésser en el món (1949), que passà pràcticament desapercebut. El 1953 publicà el primer llibre de narracions, El premi literari i més coses, el 1954 guanyà el premi Joanot Martorell amb Estricament personal, però, malgrat tot, tingué problemes amb la censura i no encaixà amb el món cultural i editorial català.

També col·laborà en publicacions catalanes com ArielCanigó, Oriflama o Serra d’Or.

Tingué fama de persona solitària, i mantingué sempre un cert pessimisme, que es reflectí en la denúncia de les mancances socials i humanes que trobem en tota la seva obra. Va prendre una actitud ferma de servei al seu país i de fidelitat total a la seva llengua.

Coneixedor de la llengua anglesa, fou assessor literari i traductor de l’Editorial Albor, i dirigí la col·lecció la Cua de Palla d’Edicions 62. Traduí, entre d’altres, obres de William Faulkner, Jack Kerouac, John Dos Passos, Margaret Millar, etc. i també d’autors francesos, entre els quals Alain Robbe-Grillet. [2]

També fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que durant sis anys, del 1984 al 1989, va convocar el Premi Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.

Va morir el 26 de juny de 1990 a Barcelona a causa d’un càncer, a l’edat de setanta-dos anys.

Obra

Pedrolo concep la novel·la com una recreació literària de la vida en moviment. Així se l’ha caracteritzat com a escriptor realista, i ho és, però si ho entenem com donar una descripció de la societat contemporània.

Fou un escriptor ambiciós i va escriure una gran quantitat d’obres, les quals pertanyen a una gran quantitat de subgèneres. L’obra de Pedrolo va des de novel·les realistes, policíaques o psicològiques fins a les de ciència-ficció. La crítica tradicional, però, sembla disculpar-li aquest punt a causa dels condicionaments imposats per la censura aquells anys de la postguerra. Com si Pedrolo només s’hagués apartat del realisme per raons de censura, per camuflar la denúncia que hi ha en la seva visió del món.

Malgrat tot, el Mecanoscrit del segon origen és el títol més divulgat en català de tots els temps, sobre el milió d’exemplars, una novel·la de ciència-ficció, publicada inicialment, per voluntat de l’editorial, en una col·lecció de literatura juvenil, el novembre de 1974. L’estigmatització dels gèneres fantàstics en la literatura catalana, originada en l’auge els anys ’60 del realisme històric, van propiciar que quedés reduïda a l’àmbit de la literatura juvenil durant molts anys, malgrat que la col·lecció «El trapezi» no tenia res a veure amb les col·leccions de literatura juvenil actuals. [3]

Tot i així, el famós Mecanoscrit, escrit la tardor de 1973, ni és l’única obra de ciència-ficció de Pedrolo, ni l’única on mostra el seu interès per l’especulació sobre la realitat.

Durant els anys 1952-1956 publica poc però escriu força, sobretot poesia i conte, i en segon lloc novel·la. En aquest període s’inicia una de les vies d’experimentació, que tindrà continuïtat després: la distorsió de les coordenades lògiques de temps i espai.

Entre 1957 i 1971 hi ha una evolució a partir dels elements que veiem en l’etapa anterior. Pedrolo potencia el compromís amb la realitat social i cultural, i comença a planificar la seva obra amb  una visió de conjunt, tot assumint la totalitat com a objectiu.

L’autèntica dimensió cíclica totalitzadora es dóna, però, a Temps obert, una sèrie que abraça onze volums i resta inacabada per la seva mateixa raó de ser. Es tracta d’un conjunt d’obres amb un protagonista únic, Daniel Bastida, que desenvolupen diverses situacions simultànies i excloents. Les nou primeres novel·les del cicle que formen el primer llibre, desenvolupen les diferents conseqüències filles d’una mateixa situació conflictiva. És una estructura, a més, que, a cada novel·la del cicle, rep un tractament diferent (novel·la epistolar, monòleg interior, desordre cronològic, visió calidoscòpica, etc.). Una preocupació formal que, a més de la recurrència dels grans tòpics temàtics, és, probablement, l’altra característica essencial de la narrativa pedroliana: la recerca d’un llenguatge/novel·la.

Durant els ’70 Pedrolo aconsegueix publicar llibres que encara eren inèdits. Ja li era possible professionalitzar-se com a escriptor. En aquests anys es decanta cada vegada més cap a la investigació de les tècniques narratives i conrea la novel·la de gènere, la més famosa de les quals és Mecanoscrit del segon origen (1974), de ciència-ficció.

Influència

Obtingué diversos premis literaris, entre d’altres el Joanot Martorell, el Víctor Català, el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana i el d’Honor de les Lletres Catalanes.

D’ençà 1999, un dels premis de gènere fantàstic més importants en llengua catalana du el seu nom, i està patrocinat per l’Ajuntament de Mataró.

L’any 2005 fou constituïda la Fundació Pedrolo, amb seu a Tàrrega, dedicada a la preservació del seu llegat i la difusió de la seva obra, així com a la del seu ideari. El 2014 obrí les portes l’Espai Pedrolo al castell de Concabella, a la Segarra; es tracta del primer espai que exposa de forma permanent la vida, l’obra i el pensament polític de Manuel de Pedrolo [4]. Aquest any 2014, també, es van complir 40 anys del Mecanoscrit, i es van realitzar diversos homenatges. [5]

El 2018, la Generalitat l’ha decretat Any Pedrolo i es preveuen actes i esdeveniments per commemorar el centenari del naixement de l’autor. L’escriptora i professora universitària Anna Maria Villalonga en serà la comissària. [6]

Selecció CiFiCAT [7]

S’assenyala únicament la data de les primeres edicions:

  • El premi literari i més coses. «Biblioteca Selecta», 121, Editorial Selecta, Barcelona, 1953.
  • Mister Chase, podeu sortir. «Nova col·lecció lletres», 10, Albertí editor, Barcelona, 1955.
  • Un món per a tothom. «Nova col·lecció lletres», 21, Albertí editor, Barcelona, 1956.
  • Violació de límits. «Nova col·lecció lletres», Albertí editor, Barcelona, 1957.
  • Crèdits humans. «Biblioteca Selecta», 228, Editorial Selecta, Barcelona, 1957.
  • Totes les bèsties de càrrega. «El balancí», 29, Edicions 62, Barcelona, 1967.
  • Entrada en blanc. «Sèrie novel·la», 2, Editorial Cadí, Barcelona, 1968.
  • Introducció a l’ombra. «A tot vent», 160, Edicions Proa, Barcelona, 1972.
  • Mecanoscrit del segon origen. «El trapezi», 24, Edicions 62, Barcelona, 1974.
  • International SettingContes i narracions, 2 (1954-1955), «Clàssics catalans del segle XX», Edicions 62, Barcelona, 1974.
  • Trajecte finalContes i narracions, 3 (1956-1974), «Clàssics catalans del segle XX», Edicions 62, Barcelona, 1975.
  • Contes fora recull (1959-1974)Contes i narracions, 3 (1956-1974), «Clàssics catalans del segle XX», Edicions 62, Barcelona, 1975.
  • Procés de contradicció suficient. «El balancí», 99, Edicions 62, Barcelona, 1976.
  • Aquesta matinada i potser per sempre. Galba edicions, Barcelona, gener 1980.
  • 7 relats d’intriga i ficció. «Lectures de l’estudiant», 1, L’Atzar, Barcelona, 1980.
  • Successimultani. «Les eines», 67, Laia, Barcelona, 1981.
  • Caus a cada cantonada. «Cara i creu», 43, Edicions 62, Barcelona, 1985.
  • Múltiples notícies de l’Edèn. «El cangur», 86, Edicions 62, Barcelona, 1985.
  • Patologies diversament obscures. «Les ales esteses», 31, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1986.
  • Crucifeminació. «El balancí», 198, Edicions 62, Barcelona, 1986.
  • La creació de la realitat, punt i seguit. «El balancí», 201, Edicions 62, Barcelona, 1987.
  • Disset contes i una excepció. «El balancí», 232, Edicions 62, Barcelona, 1990.

També es poden consultar contes de gènere fantàstic seus en aquestes antologies:

  • “Les civilitzacions són mortals” (1956), dins Antologia de narrativa fantàstica catalana, ed. Emili Olcina, Laertes, 1998.
  • “Servei oficial” (1974) i “La noia que venia del futur” (1974), dins Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. ed. Víctor Martínez-Gil, Galàxia Gutenberg, 2005.
  • “Darrer comunicat de la Terra” (1973), dins Futurs imperfectes. Antologia de la ciència-ficció, ed. Antoni Munné-Jordà, Ed. 62, 2013.

Referències


[1] «Manuel de Pedrolo i Molina», Viquipèdia [consulta 21 novembre 2017].
[2] «Biografia», Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) [consulta 21 novembre 2017].
[3] La literatura juvenil de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo, tesi doctoral en xarxa d’Anna M. Moreno, UB, 2016
[4] «Manuel de Pedrolo i Molina», L’Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
[5] «L’altre origen del Mecanoscrit», Núvol, 26/11/2014.
[6] «Anna Maria Villalonga, comissària de l’Any Pedrolo», Institució de les Lletres Catalanes.
[7] Llista elaborada a partir de l’article «La ciència-ficció de Manuel de Pedrolo: més que el “Mecanoscrit” però també», d’Antoni Munné-Jordà, a La Biblioteca del Kraken, on es poden consultar altres edicions posteriors a la primera, fins l’any 2016. Al seu torn, aquesta llista amplia la de l’Espai Pedrolo de fantasia i ciència-ficció.

 

Enllaços externs


La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 24 nov 2017.
Pots ajudar-nos a fer créixer aquest espai col·laborant en el Projecte CiFiCAT