Crucifeminació

Gen 22, 2018 Off Comments in CiFisfera, Especulacions d'un Neanderthal by
Crucifeminació

Manuel de Pedrolo

Orciny Press, Tarragona 2017

156 pàgines


Aquest 2018 es compleixen 100 anys del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-1990) i és per això que, des de fa un parell d'anys, diverses editorials de les més interessants del panorama literari català actual estan recuperant i reivindicant la seva obra, sobretot aquelles obres menys conegudes pel gran públic. En són exemple la editorial Sembra llibres que ens han recuperat dues novel·les brutals i d'actualitat rabiosa com Milions d'ampolles buides i Acte de violènciapublicades totes dues el 1975. O Tigre de paper, amb la publicació de Tocats pel foc, publicada originalment el 1976. O com en el cas que ens ocupa avui, Orciny Press, que apugen l'aposta i ens porten la sorprenent Crucifeminació (1986)després d'haver recuperat també, fa només uns mesos, Procés de contradicció suficient (1976). 

Crucifeminació és una obra sorprenent perquè Pedrolo es llença a una experimentació estilística i formal que rarament m'he trobat en altres obres de l'autor de l'Aranyó, molt més "corrents", si més no en la forma. En aquest punt és de rebut un gran reconeixement a la tasca de la editorial Orciny Press, no només per recuperar obres úniques com aquesta, sinó també per afrontar una novel·la amb un disseny tan poc habitual i complex, diria jo, com aquesta. La veritat és que és obrir el llibre i flipar: la primera pàgina conté només una línia, abaix de tot. La segona, dues; i així successivament fins a la pàgina 45. A partir de llavors, les línies van decreixent, una a una fins a arribar a la pàgina 90. Però encara té més: en la segona part de la novel·la hi trobem un diàleg disposat d'una manera peculiar, gairebé única. I les dues últimes parts, conformades per estudis i investigacions gairebé periodístiques sobre els fets obscurs que ocorren en la novel·la. Tot plegat conforma un experiment formal que no deu haver estat fàcil de maquetar i que, per tant, tornem a donar l'enhorabona a la editorial per haver-ne reeixit tan bé.

La història comença forta, molt forta. L'any 2081, una matinada qualsevol apareix una dona embarassada crucificada sobre uns taulons de fusta en un parc. Primer uns pocs curiosos, més tard una multitud es congrega al voltant de l'escena macabra. A més de curiosos ciutadans anònims també aniran apareixent metges, ginecòlegs, capellans i d'altres membres de la jerarquia eclesiàstica, policia i membres de les forces armades. Aquesta situació acaba esdevenint un desgavell apocalíptic, amb tints surrealistes i bàquics. Pedrolo ens ho deixa anar tot tal com raja, sense concessions ni descans per al lector, per fer-nos partícips de la bogeria col·lectiva que ens desborda. Perquè, poca broma, enmig de tot aquell merder diuen les autoritats eclesiàstiques que una criatura ha nascut d'una dona verge, sembla que pugui ser la segona arribada de Déu a la Terra. Aquesta primera part de la novel·la deixa molts interrogants oberts i a nosaltres ens deixa astorats. El crescendo en el format de les pàgines del que parlàvem anteriorment influeix, i molt, en aconseguir aquesta sensació: cada cop hi ha més línies i cada cop hi ha més informació, fins a arribar a un punt de clímax, on aconseguim entrellucar de què coi va tot plegat, per a continuació observar el decreixement de les línies que ens fan tornar cap a una calma, més aparent que real. Aquest efecte és molt més pronunciat si aconseguim, i ho recomano molt, llegir aquesta primera part d'una tirada.

Però aquesta primera part és tot just la narració, la"versió oficial" d'aquella immaculada concepció. Les altres parts de la novel·la ajuden a posar llum sobre el qui, el què, el com i el perquè d'aquest fet. L'ús de registres més científics, periodístics o més típics de novel·la negra/policíaca doten a Crucifeminació d'un halo de novel·la total. En altres obres del Pedrolo ens havíem trobat experimentació estilística, però és en aquesta on hi trobem, a més, una enorme experimentació formal.   

Crucifeminació ens parla del paper manipulador de la religió en mans d'unes jerarquies eclesiàstiques sense pietat en un futur nominalment llunyà però totalment reconeixible en el seu present, on la Religió encara tenia una influència molt gran. Ens parla també de la volubilitat de les masses, de la facilitat que tenien/tenen de caure en paranys messiànics. De la brutalitat de l'Estat per a controlar-les les. Però, i sobretot, aquesta novel·la ens parla de la dona, del cos de la dona, de l'ús que n'ha fet, en fa la societat i que en vol fer l'Estat, problemàtiques totes elles de primeríssima actualitat, quan encara estem parlant del dret a l'avortament i del seu qüestionament per part d'algunes altes instàncies estatals, la polèmica dels ventres de lloguer, la cossificació del les dones en els mitjans de comunicació, el rol lamentable de la publicitat, la tebior de gran part de la societat i dels mitjans davant dels casos d'agressions sexuals i la poca eficàcia de la justícia davant el degoteig constant d'agressions masclistes i feminicidis.   

Per tot això, i per molt més, aquest llibre mereixia ser rescatat de l'oblit i ser llegit altre cop avui dia, perquè no ha perdut ni un punt de vigència.